Si
una cosa m’ha quedat clara en els darrers dies és que l’encaix Catalunya-Espanya, o millor dit la relació entre les
aspiracions de gran part de la societat
catalana i les institucions de l’Estat Espanyol és molt més precària del que pensava. A sociologia es diu que una
nació és una comunitat virtual de persones (perquè és impossible que tothom es
conegui), amb una identitat comuna i un territori ben delimitat, i en aquest
sentit és indubtable que Catalunya és
una nació, no només perquè tots sabem quins són els seus límits, o perquè
existeix una llengua catalana (hi ha nacions que no tenen llengua pròpia com l’Argentina)
sinó perquè el poble de Catalunya així ho sent. I dins d’aquest sentiment estan
implícites les lícites aspiracions de cada nació d’autogovernar-se i decidir el
seu propi futur, bé associada a una altra (com en el cas d’una federació) o bé sola (un Estat independent). Veient com va
anar la manifestació del passat 11 de setembre sembla clar, i dic sembla perquè
de moment ningú ens ho ha preguntat, que la
nació catalana no vol continuar operant dintre del marc competencial i
institucional que li ofereix l’Estat Espanyol.
Una
altra cosa que m’ha quedat molt clara és que Artur Mas és molt intel·ligent, i
o està molt ben assessorat, o ha fet un pacte amb el diable, perquè un President que ha retallat la sanitat, l’educació,
que ha fet més precària la vida de la majoria dels catalans, que no és
independentista i sobretot que dirigeix un partit lobbista amb grans interessos
a Madrid, s’ha erigit com el messies que salvarà la pàtria catalana de tots els
mals possibles i ens portarà a un estat de felicitat de tal magnitud que la
vida seran flors i violes. .Ha sabut marcar l’agenda mediàtica fent que la resta de formacions naveguin a la
deriva dels seus interessos polítics i ha sabut instrumentalitzar el moviment
independentista fins a apropiar-se d’ell, i ara es presenta a unes eleccions
com a un heroi, maquillant-les de plebiscitàries, per guanyar-les segurament
amb majoria absoluta i així perpetuar-se al poder i fer el que li doni la gana.
Doncs bé, ni Artur Mas no és
un heroi, ni unes eleccions no són un plebiscit. Unes
eleccions són el mecanisme per triar un parlament que triarà un Govern que farà
lleis que modificaran la vida dels ciutadans, i un plebiscit és una consulta a
la ciutadania sobre un tema concret. O pot ser en aquestes eleccions tindrem
una casella per marcar si estem d’acord o no amb l’augment de ràtio d’alumnes
per aula o amb l’euro per recepta? El proper 25 de novembre el poble català no
vota per la independència, també vota per la política social, el medi ambient o
el servei de metro. Dret a decidir sí,
independència o federació sí, si la volem, però també necessitem metges i una
educació digna per als nostres conciutadans. Que no ens enganyin, en el
millor dels casos i suposant que Artur Mas és capaç d’aconseguir la
independència, aquesta vindrà després d’un procés lent i mentrestant
continuarem patint les polítiques d’un partit que governa per Abertis i La
caixa en lloc que per als ciutadans.
