Sobre associacionisme i democràcia

El passat divendres vaig tenir el gust de participar en una taula rodona amb els membres d’H2O, l’associació LGBT del Camp de Tarragona. Ells lamentaven no tenir la infrastructura i el finançament necessaris per poder dur a terme una sèrie d’activitats continuades que afavoreixin la implicació de la comunitat LGBT de la ciutat de Tarragona en el seu projecte. En la mateixa reunió un amic m’explicava que a Tarragona hi ha poca participació del jovent en el teixit associatiu i avui la meva veïna, que és membre d’una associació de mares, observava que la població tarragonina té poc interès per l’associacionisme. Totes aquestes trobades programades i espontànies m’han conduït a reflexionar sobre la relació que existeix entre associacionisme i democràcia.

Deia Durkheim, un sociòleg francès que va viure a cavall entre els segles XIX i XX, que la societat es manté cohesionada gràcies a una sèrie de normes socials, normes no escrites, que ell va definir com “consciènce collective” i que probablement només ens adonem que existeixen quan algú les incompleix. Aquesta “consciènsce colletive” podria ser el que traduït al nostre llenguatge anomenaríem civisme. El civisme forma part d’un consens social i només pot ser efectiu quan els ciutadans, com a actors de la societat, creuen en ell i l’accepten. Així es podria dir que les regulacions socials han de sorgir de la mateixa ciutadania i no pas d’estaments superiors.

Quan en una societat com la nostra on els centres de poder cada vegada s’allunyen més del ciutadà ras, les regulacions poden resultar incomprensibles i per tant imposades. Així inclús a nivell municipal, la institució més propera al ciutadà, l’ordenança de civisme s’ens pot presentar com una llosa castradora de la llibertat individual més que com una eina de convivència, tal vegada si aquesta regulació hagués provingut de la ciutadania representada en les seves associacions, la gent l’entendria i la respectaria sense necessitat de grans sancions i amb l’estalvi de feina que suposaria a la guàrdia urbana.

És per això important que existeixin el que Durkheim va anomenar “grups secundaris de mediació” entre la societat i l’Estat, grups que nosaltres anomenaríem associacions. Els poders públics han de promoure que els ciutadans puguin ser subjectes actius de la política participant en ella a través del teixit associatiu, la veu ciutadana no s’ha d’expressar a una papereta una vegada cada quatre anys per donar carta blanca a un grup de polítics, aquests polítics han d’estudiar i executar les demandes que la població els faci arribar a través de les associacions.

Ajudar a fer créixer el teixit associatiu és lluitar per aconseguir una societat madura i lliure i per tant una autèntica democràcia. Tal vegada als poders fàctics els hi interessaria que es degradessin els grups intermitjos per així poder dictar les seves ordres sobre una població allunyada, immadura i dividida i convertir la “democràcia” en una dictadura buròcrata. Quan un ciutadà participa activa i directament en les decisions que es prenen creu en elles i no és necessari exercir la repressió per fer acomplir les normes.