Ahir mentre tornava
al tren de Barcelona d’un curs de postgrau, vaig llegir a una revista
especialitzada en fisioteràpia els resultats d’un assaig on es qüestionava si
la despesa destinada a molts tractaments de fisioteràpia era innecessària o no.
Els investigadors analitzaven les dades del “Servicio Nacional de Salud español
en las Islas Canarias” (SNHSCI) des del 2004 fins al 2007, en concret la
despesa que aquest servei destinava als tractaments de fisioteràpia externalitzats
a través de centres concertats, ja que no els hi era possible accedir a les
dades de despesa del propi servei canari de salut. Doncs bé, finalment
arribaven a la conclusió que només el 40% dels tractaments aplicats havien
estat prèviament demostrats com a eficaços, el que suposava que el 60% dels
tractaments no tenien cap evidència de ser efectius. Això traduït a números, i
per tant a la despesa de les i els contribuents, significa que es van gastar
3.037.932 d’euros en tractaments no efectius i per tant innecessaris.
Una de les coses
que m’agraden del tren és que “et dóna per pensar”, i aquesta lectura em va
portar d’un pensament i a l’altre fins que vaig arribar a la conclusió que és
cert que tenim un sistema de salut que és ineficient i mal organitzat, i que
per tant si volem mantenir-lo i que sigui de qualitat s’hauria de repensar i
reorganitzar. Jo que conec molt bé el camp de la fisioteràpia, i que he
treballat a centres on s’atenen a aquest tipus de pacient, vaig fer el meu
petit anàlisi. Normalment en una consulta hi ha pocs fisioterapeutes que atenen
molts pacients contemporàniament, jo he arribat a atendre fins a 8 pacients per
hora. Això normalment és degut a que els
centres concertats intenten treure la màxima “rendibilitat” al professional
sanitari per augmentar així el seu marge de beneficis, ja que el sistema públic
o bé paga una quantitat fixa per cada tractament, independentment de quin
sigui, o una quantitat fixa anual, independentment del nombre de tractaments
que es facin. Amb unes condicions laborals així el fisioterapeuta no pot
tractar personalment a cada pacient i per tant es fa un ús excessiu de l’electroteràpia
, perquè així “els endolles a una màquina” i mentre fas una altra cosa. S’ha de
dir que molts dels aparells d’electroteràpia com ara el TENS o els ultrasons
manquen d’estudis científics que avalin la seva efectivitat, i que degut a la
sobrecàrrega de feina del professional molts cops són aplicats incorrectament.
En canvi, hi ha una gran correlació entre els tractaments manuals i la
milloria, en consulta d’osteopatia els dolors produïts per una fuetada cervical
milloren estadísticament en 3 o 4 sessions, contràriament amb un tractament
basat en l’electroteràpia on després de 30 sessions la milloria sol ser
escassa.
Sabent això, la
lògica et porta a pensar que, ja que s’estan llençant els diners, el que hauria
de fer l’administració és augmentar el nombre de professionals, per així poder
disminuir la ràtio de pacients a 1 o 2 per hora, fer tractaments de qualitat
que indueixin a una ràpida millora i racionalitzar la despesa. Per exemple el
SNHSCI va pagar 5.107.720 euros (dels
quals 3.037.788 van ser llençats a la brossa) als centres concertats perquè
atenguessin 8.308 pacients que van acudir una mitjana de 10 sessions cadascú i
dels que només 23,06% van millorar i un altre 13,38% no es por valorar si van
millorar o no, la resta quasi un 60% es van quedar amb el seu dolor. Segons els
meus càlculs amb 5M d’euros es poden contractar a 155 fisioterapeutes durant un
any, tenint en compte que reben 14 pagues d’uns 2000 euros mensuals, cosa
irreal i utòpica en el món de la fisioteràpia. Si suposem que amb 3 tractaments
de 60 minuts, amb teràpia manual i exercicis molts símptomes de dolor poder
remetre, només hauria calgut contractar a 5 fisioterapeutes per a que la
majoria dels pacients milloressin, el que hauria suposat una despesa de
493.500, un estalvi de 4.614.220, i sobretot una notable millora de la salut
dels pacients. A més a més amb els diners es podria contractar més
fisioterapeutes per disminuir així les llistes d’espera dels pacients i de pas
les de l’atur, que tothom pugui accedir a teràpia, millorar la qualitat de vida
de la gent i si pensem en termes econòmics augmentar els ingressos de l’Estat a
través de les quotes a la seguretat social dels contractats i dels impostos del
consum que generin. Al cap i a la fi, una economia basada en els serveis a la
persona i la qualitat de vida
.
En canvi, els
governs i especialment el de Catalunya, prefereixen continuar externalitzant
els serveis (sospito que donant-lo a empreses dels seus amics), i intentar
reduir les despeses de manera absurda despatxant al personal, reduint la
qualitat assistencial i criminalitzant al malalt a través de taxes absurdes con
la de l’euro per recepta, que ja m’encarregaré d’ella a la meva pròxima
entrada. Al cap i a la fi sembla que tenim el govern dels millors.
METODOLOGIA:
Si es van tractar
8.308 pacients que van fer una mitjana de 10 tractaments cadascú, es va
calcular que aproximadament s’havien efectuat 83.080 tractaments. Si els meus
pacients estadísticament milloren en 3 sessions fent tractaments d teràpia
manual de 60 minuts, es va calcular que serien necessaris 24.924 tractaments, i
per tant 24.924 hores de treball, perquè el 80% dels pacients evidenciessin
millora. Si un fisioterapeuta treballés 11 mesos l’any (suposant que el dotzè
són les vacances), 20 dies per mes (fent una mitjana descomptant els dies
festius) i 8 hores al dia durant 3 anys (que és el període de temps en el que
es va realitzar l’estudi 2004-2007), treballaria 5.280 hores, per tant seria
capaç de fer 5.280 tractaments de 60 minuts de durada. Es va dividir 24.924
tractaments (necessaris per als 8.308 pacients en 3 anys) per 5.280
(tractaments que és capaç de fer un fisioterapeuta en 3 anys) i el resultat va
ser 4,72. Per la qual cosa s’interpreta que es necessitarien 4,72
fisioterapeutes per poder realitzar els tractaments esmentats. Vaig suposar que
serien necessaris 5 perquè vaig comptabilitzar els 0,38 restants com a
substitucions per malaltia o permisos de maternitat i/o paternitat. A
continuació vaig estimar que un fisioterapeuta ben remunerat costa 32.900 euros
l’any a les arques públiques, incloses les cotitzacions a la seguretat social
(que solen ser d’entre el 35% i el 40% del sou brut) i tenint en compte que el
sou es situa entre els 1.500 i 2.000 euros nets mensuals. Per la qual cosa 5
fisioterapeutes durant 3 anys suposarien una despesa de 493.500 euros a
l’administració pública si els contractés directament.
BIAIXOS:
És evident que
aquesta metodologia de càlcul no té en compte certs biaixos, com ara que alguns
tractaments es puguin allargar més de 3 sessions, que algun dels
fisioterapeutes pateixi una baixa mèdica que s’allargui molt o certs complements
salarials com ara; l’antiguitat, els plusos per formació, per objectius o per
ser càrrecs de direcció. Però tot i així el cost no superaria en cap cas el
milió d’euros, lluny dels 5 milions que es va gastar en Govern Canari en la
liberalització del sector.
Altres despeses:
Un dels principals
biaixos és que per a calcular el cost dels tractaments no s’ha tingut en compte
el preu de la llum, l’aigua, el gas, la neteja, secretaria, instal·lacions o
altres serveis propis de la infraestructura necessària de l’espai on realitzar
els tractaments. Tenint en compte que als centres on he treballat el cost/hora mitjà
de les instal·lacions (incloent hipoteca o lloguer, factures de
subministraments, neteja i secretaria entre altres) és de 10 euros. Serien
necessaris 249.240 euros per mantenir les instal·lacions on es realitzin els
tractaments, que si els sumem als 493.500 euros de costos de personal elevarien
la xifra a 742.740 euros en tres anys. Tot i així aquesta racionalització i
millora de l’atenció del sistema representa un estalvi del 85% sobre la despesa
real.
BIBLIOGRAFIA
Ramírez-Moreno J, Hume C. ¿Podemos afirmar que
el 60% del gasto destinado a tratamientos físicos para cieros transtornos
músculo-esqueléticos es innecesario? Rev. Cient. Ibeoamer. FisioGlobal. 2012;
8: 5-9
