Mostrando entradas con la etiqueta alternatives. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta alternatives. Mostrar todas las entradas

lunes, 22 de abril de 2013

JUNTS ES POT, reflexions sobre la X assemblea nacional d'ICV



Estem sumits enmig d’una revolució conservadora; a l’actual situació econòmica se li acompanyen tota una sèrie de mesures polítiques que tenen com a finalitat desmantellar l’Estat del Benestar i retallar en drets Socials. Mentre que els resultats de les polítiques neoliberals, iniciades per Reagan i Margaret Tatcher als 80 i seguides per gairebé tots els governs europeus, ens estan deixant una societat desigual, empobrida, aturada, frustrada i sense futur, el Govern (garant i representant del poder econòmic) està duent a terme una campanya de criminalització i persecució contra tot aquell que protesta, que es manifesta i que qüestiona la realitat, el major exemple de la qual és l’absurda qualificació de pseudoterroristes i/o nazis als membres de la PAH. Per si tot això fos poc, ens volen vendre la idea que els culpables de tot plegat som els ciutadans, malbaratadors, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i mentre les classes dirigents estan implicades en centenars de casos de corrupció ens retallen l’accés a l’educació i a la sanitat amb taxes abusives i empitjorament del servei. Fins ara els ciutadans hem estat desorientats i  en estat de xoc, ens ha costat reaccionar, però com deia ahir Merche Negro en un article al seu blog, la supèrbia ha canviat de bàndol. Gràcies a accions com les de la PAH la gent s’està esperançant, sembla que la lluita pot servir per alguna cosa, a més a més fa pocs dies Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, persones de gran bagatge i àmpliament respectats ,ens presentaven el seu procés constituent amb la intenció d’aglutinar en una candidatura electoral a l’esquerra alternativa, superant les sigles dels partits i cercant una alternativa real a aquest model socioeconòmic devastador i caduc.

Però el meu optimisme i les meves esperances han augmentat després d’assistir aquest cap de setmana a la X assemblea nacional d’ICV. A banda de presentar resolucions i aprovar documents, s’ha parlat molt d’economia, del model sanitari i educatiu que volem, de municipalisme, d’un nou model energètic que impedeixi pràctiques com el fràcking, de la gestió pública de l’aigua i de moltes coses més, però sobretot de superar el sistema actual i generar aliances amb diferents agents polítics i socials per crear-ne un de nou, i és aquest el punt que més m’interessa!. Jo em vaig afiliar a un partit perquè penso que és la millor manera existent fins ara d’arribar a les institucions i canviar les coses, però no crec en la partitocràcia i en la meva opinió el temps dels partits ja és cosa  del passat. És el temps de la societat civil organitzada, com a ciutadans tenim dret a decidir el què volem ser i on volem anar, ho hem vist aquí a Catalunya amb la reivindicació pel dret a l’autodeterminació, però també a la resta de l’Estat amb la presentació de la ILP per la dació en pagament o amb moviments socials com; marea groga, marea blanca o “rodea el congreso”. Es necessiten noves formes de fer política més transparents i participatives per transformar la trist realitat que ens envolta. 

En aquest sentit el lema de l’assemblea  JUNTES PODEM CANVIAR-HO TOT  i els discursos de totes i tots els convidats anaven per la mateixa línia; la unió i la necessitat de crear un moviment nou que doni esperances a la gent. Van pujar a la tribuna representants d’Equo, Izquierda Unida, Izquierda Abierta, Anova, Compromís, iniciativa verds Balears, de plataformes com; SOS educació pública, que va tenir un to crític, Aigua és vida i Diosdado Toledano, un dels promotors de la ILP per la renda mínima garantida, que va ser ovat amb un llarg SÍ ES POT! Però el moment que em va semblar més emotiu  va ser quan Arcadi Oliveres va pujar inesperadament a la tribuna i va dir “vosaltres i nosaltres som el mateix, hem lluitat molt junts i ho continuarem fent”.

Tenim la necessitat de superar les sigles, els sectarismes i els partits, de construir una esquerra majoritària per tornar a tenir l’hegemonia social i política i acabar amb el patiment i amb aquesta barbàrie per convergir en un nou país. La situació és urgent perquè cada dia que passa més persones es queden tirades a  la cuneta, tenim una responsabilitat històrica, però la voluntat hi és i  la força hi és. No és certa aquella afirmació de la dama de ferro que deia que la societat no existeix, que només existeixen els individus, la societat està aquí i està més viva que mai, ens sentim preparats per a la lluita i vencerem.

domingo, 7 de octubre de 2012

A sanitat una altra reestructuració és possible.



Ahir mentre tornava al tren de Barcelona d’un curs de postgrau, vaig llegir a una revista especialitzada en fisioteràpia els resultats d’un assaig on es qüestionava si la despesa destinada a molts tractaments de fisioteràpia era innecessària o no. Els investigadors analitzaven les dades del “Servicio Nacional de Salud español en las Islas Canarias” (SNHSCI) des del 2004 fins al 2007, en concret la despesa que aquest servei destinava als tractaments de fisioteràpia externalitzats a través de centres concertats, ja que no els hi era possible accedir a les dades de despesa del propi servei canari de salut. Doncs bé, finalment arribaven a la conclusió que només el 40% dels tractaments aplicats havien estat prèviament demostrats com a eficaços, el que suposava que el 60% dels tractaments no tenien cap evidència de ser efectius. Això traduït a números, i per tant a la despesa de les i els contribuents, significa que es van gastar 3.037.932 d’euros en tractaments no efectius i per tant innecessaris.

Una de les coses que m’agraden del tren és que “et dóna per pensar”, i aquesta lectura em va portar d’un pensament i a l’altre fins que vaig arribar a la conclusió que és cert que tenim un sistema de salut que és ineficient i mal organitzat, i que per tant si volem mantenir-lo i que sigui de qualitat s’hauria de repensar i reorganitzar. Jo que conec molt bé el camp de la fisioteràpia, i que he treballat a centres on s’atenen a aquest tipus de pacient, vaig fer el meu petit anàlisi. Normalment en una consulta hi ha pocs fisioterapeutes que atenen molts pacients contemporàniament, jo he arribat a atendre fins a 8 pacients per hora. Això  normalment és degut a que els centres concertats intenten treure la màxima “rendibilitat” al professional sanitari per augmentar així el seu marge de beneficis, ja que el sistema públic o bé paga una quantitat fixa per cada tractament, independentment de quin sigui, o una quantitat fixa anual, independentment del nombre de tractaments que es facin. Amb unes condicions laborals així el fisioterapeuta no pot tractar personalment a cada pacient i per tant es fa un ús excessiu de l’electroteràpia , perquè així “els endolles a una màquina” i mentre fas una altra cosa. S’ha de dir que molts dels aparells d’electroteràpia com ara el TENS o els ultrasons manquen d’estudis científics que avalin la seva efectivitat, i que degut a la sobrecàrrega de feina del professional molts cops són aplicats incorrectament. En canvi, hi ha una gran correlació entre els tractaments manuals i la milloria, en consulta d’osteopatia els dolors produïts per una fuetada cervical milloren estadísticament en 3 o 4 sessions, contràriament amb un tractament basat en l’electroteràpia on després de 30 sessions la milloria sol ser escassa.

Sabent això, la lògica et porta a pensar que, ja que s’estan llençant els diners, el que hauria de fer l’administració és augmentar el nombre de professionals, per així poder disminuir la ràtio de pacients a 1 o 2 per hora, fer tractaments de qualitat que indueixin a una ràpida millora i racionalitzar la despesa. Per exemple el SNHSCI va pagar  5.107.720 euros (dels quals 3.037.788 van ser llençats a la brossa) als centres concertats perquè atenguessin 8.308 pacients que van acudir una mitjana de 10 sessions cadascú i dels que només 23,06% van millorar i un altre 13,38% no es por valorar si van millorar o no, la resta quasi un 60% es van quedar amb el seu dolor. Segons els meus càlculs amb 5M d’euros es poden contractar a 155 fisioterapeutes durant un any, tenint en compte que reben 14 pagues d’uns 2000 euros mensuals, cosa irreal i utòpica en el món de la fisioteràpia. Si suposem que amb 3 tractaments de 60 minuts, amb teràpia manual i exercicis molts símptomes de dolor poder remetre, només hauria calgut contractar a 5 fisioterapeutes per a que la majoria dels pacients milloressin, el que hauria suposat una despesa de 493.500, un estalvi de 4.614.220, i sobretot una notable millora de la salut dels pacients. A més a més amb els diners es podria contractar més fisioterapeutes per disminuir així les llistes d’espera dels pacients i de pas les de l’atur, que tothom pugui accedir a teràpia, millorar la qualitat de vida de la gent i si pensem en termes econòmics augmentar els ingressos de l’Estat a través de les quotes a la seguretat social dels contractats i dels impostos del consum que generin. Al cap i a la fi, una economia basada en els serveis a la persona i la qualitat de vida
.
En canvi, els governs i especialment el de Catalunya, prefereixen continuar externalitzant els serveis (sospito que donant-lo a empreses dels seus amics), i intentar reduir les despeses de manera absurda despatxant al personal, reduint la qualitat assistencial i criminalitzant al malalt a través de taxes absurdes con la de l’euro per recepta, que ja m’encarregaré d’ella a la meva pròxima entrada. Al cap i a la fi sembla que tenim el govern dels millors.

METODOLOGIA:

Si es van tractar 8.308 pacients que van fer una mitjana de 10 tractaments cadascú, es va calcular que aproximadament s’havien efectuat 83.080 tractaments. Si els meus pacients estadísticament milloren en 3 sessions fent tractaments d teràpia manual de 60 minuts, es va calcular que serien necessaris 24.924 tractaments, i per tant 24.924 hores de treball, perquè el 80% dels pacients evidenciessin millora. Si un fisioterapeuta treballés 11 mesos l’any (suposant que el dotzè són les vacances), 20 dies per mes (fent una mitjana descomptant els dies festius) i 8 hores al dia durant 3 anys (que és el període de temps en el que es va realitzar l’estudi 2004-2007), treballaria 5.280 hores, per tant seria capaç de fer 5.280 tractaments de 60 minuts de durada. Es va dividir 24.924 tractaments (necessaris per als 8.308 pacients en 3 anys) per 5.280 (tractaments que és capaç de fer un fisioterapeuta en 3 anys) i el resultat va ser 4,72. Per la qual cosa s’interpreta que es necessitarien 4,72 fisioterapeutes per poder realitzar els tractaments esmentats. Vaig suposar que serien necessaris 5 perquè vaig comptabilitzar els 0,38 restants com a substitucions per malaltia o permisos de maternitat i/o paternitat. A continuació vaig estimar que un fisioterapeuta ben remunerat costa 32.900 euros l’any a les arques públiques, incloses les cotitzacions a la seguretat social (que solen ser d’entre el 35% i el 40% del sou brut) i tenint en compte que el sou es situa entre els 1.500 i 2.000 euros nets mensuals. Per la qual cosa 5 fisioterapeutes durant 3 anys suposarien una despesa de 493.500 euros a l’administració pública si els contractés directament.

BIAIXOS:

És evident que aquesta metodologia de càlcul no té en compte certs biaixos, com ara que alguns tractaments es puguin allargar més de 3 sessions, que algun dels fisioterapeutes pateixi una baixa mèdica que s’allargui molt o certs complements salarials com ara; l’antiguitat, els plusos per formació, per objectius o per ser càrrecs de direcció. Però tot i així el cost no superaria en cap cas el milió d’euros, lluny dels 5 milions que es va gastar en Govern Canari en la liberalització del sector. 

Altres despeses:

Un dels principals biaixos és que per a calcular el cost dels tractaments no s’ha tingut en compte el preu de la llum, l’aigua, el gas, la neteja, secretaria, instal·lacions o altres serveis propis de la infraestructura necessària de l’espai on realitzar els tractaments. Tenint en compte que als centres on he treballat el cost/hora mitjà de les instal·lacions (incloent hipoteca o lloguer, factures de subministraments, neteja i secretaria entre altres) és de 10 euros. Serien necessaris 249.240 euros per mantenir les instal·lacions on es realitzin els tractaments, que si els sumem als 493.500 euros de costos de personal elevarien la xifra a 742.740 euros en tres anys. Tot i així aquesta racionalització i millora de l’atenció del sistema representa un estalvi del 85% sobre la despesa real. 

BIBLIOGRAFIA

 Ramírez-Moreno J, Hume C. ¿Podemos afirmar que el 60% del gasto destinado a tratamientos físicos para cieros transtornos músculo-esqueléticos es innecesario? Rev. Cient. Ibeoamer. FisioGlobal. 2012; 8: 5-9