Estem sumits enmig
d’una revolució conservadora; a l’actual situació econòmica se li acompanyen
tota una sèrie de mesures polítiques que tenen com a finalitat desmantellar l’Estat
del Benestar i retallar en drets Socials. Mentre que els resultats de les
polítiques neoliberals, iniciades per Reagan i Margaret Tatcher als 80 i
seguides per gairebé tots els governs europeus, ens estan deixant una societat desigual,
empobrida, aturada, frustrada i sense futur, el Govern (garant i representant
del poder econòmic) està duent a terme una campanya de criminalització i persecució
contra tot aquell que protesta, que es manifesta i que qüestiona la realitat,
el major exemple de la qual és l’absurda qualificació de pseudoterroristes i/o nazis
als membres de la PAH. Per si tot això fos poc, ens volen vendre la idea que
els culpables de tot plegat som els ciutadans, malbaratadors, que hem viscut
per sobre de les nostres possibilitats, i mentre les classes dirigents estan
implicades en centenars de casos de corrupció ens retallen l’accés a l’educació
i a la sanitat amb taxes abusives i empitjorament del servei. Fins ara els
ciutadans hem estat desorientats i en
estat de xoc, ens ha costat reaccionar, però com deia ahir Merche Negro en un article
al seu blog, la supèrbia ha canviat de bàndol. Gràcies a accions com les de la
PAH la gent s’està esperançant, sembla que la lluita pot servir per alguna
cosa, a més a més fa pocs dies Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, persones de
gran bagatge i àmpliament respectats ,ens presentaven el seu procés constituent
amb la intenció d’aglutinar en una candidatura electoral a l’esquerra
alternativa, superant les sigles dels partits i cercant una alternativa real a
aquest model socioeconòmic devastador i caduc.
Però el meu
optimisme i les meves esperances han augmentat després d’assistir aquest cap de
setmana a la X assemblea nacional d’ICV. A banda de presentar resolucions i
aprovar documents, s’ha parlat molt d’economia, del model sanitari i educatiu
que volem, de municipalisme, d’un nou model energètic que impedeixi pràctiques
com el fràcking, de la gestió pública de l’aigua i de moltes coses més, però
sobretot de superar el sistema actual i generar aliances amb diferents agents
polítics i socials per crear-ne un de nou, i és aquest el punt que més m’interessa!.
Jo em vaig afiliar a un partit perquè penso que és la millor manera existent
fins ara d’arribar a les institucions i canviar les coses, però no crec en la
partitocràcia i en la meva opinió el temps dels partits ja és cosa del passat. És el temps de la societat civil
organitzada, com a ciutadans tenim dret a decidir el què volem ser i on volem
anar, ho hem vist aquí a Catalunya amb la reivindicació pel dret a l’autodeterminació,
però també a la resta de l’Estat amb la presentació de la ILP per la dació en
pagament o amb moviments socials com; marea groga, marea blanca o “rodea el
congreso”. Es necessiten noves formes de fer política més transparents i
participatives per transformar la trist realitat que ens envolta.
En aquest sentit el
lema de l’assemblea JUNTES PODEM
CANVIAR-HO TOT i els discursos de totes
i tots els convidats anaven per la mateixa línia; la unió i la necessitat de
crear un moviment nou que doni esperances a la gent. Van pujar a la tribuna
representants d’Equo, Izquierda Unida, Izquierda Abierta, Anova, Compromís,
iniciativa verds Balears, de plataformes com; SOS educació pública, que va
tenir un to crític, Aigua és vida i Diosdado Toledano, un dels promotors de la
ILP per la renda mínima garantida, que va ser ovat amb un llarg SÍ ES POT! Però
el moment que em va semblar més emotiu va ser quan Arcadi Oliveres va pujar
inesperadament a la tribuna i va dir “vosaltres i nosaltres som el mateix, hem
lluitat molt junts i ho continuarem fent”.
Tenim la necessitat
de superar les sigles, els sectarismes i els partits, de construir una esquerra
majoritària per tornar a tenir l’hegemonia social i política i acabar amb el
patiment i amb aquesta barbàrie per convergir en un nou país. La situació és
urgent perquè cada dia que passa més persones es queden tirades a la cuneta, tenim una responsabilitat
històrica, però la voluntat hi és i la
força hi és. No és certa aquella afirmació de la dama de ferro que deia que la
societat no existeix, que només existeixen els individus, la societat està aquí
i està més viva que mai, ens sentim preparats per a la lluita i vencerem.
