tot porta a res

En els últims dies el meu cap no ha parat de crear idees, durant tota la setmana passada vaig fer un curs sobre estat, ciutadania i multiculturalisme, avui han prohibit l’ús del vel integral a França, també he tingut una conversa molt interessant amb una senyora que m’explicava com ella portava una vida a “l’extremenya” a Catalunya però criticava que membres d’altres cultures no “s’integrin”, he pensat sobre la relació entre nació i estat i he trobat la fórmula màgica. Venint en cotxe per la tarda amb la ràdio i el sol barrejava tots aquests ingredients i cuinava un discurs, sabia el què volia dir i ho volia escriure.

Tota aquesta frenètica activitat mental s’ha mantingut fins que he rebut la trucada d’un amic per informar-me de la mort d’una persona que coneixia i a la qual apreciava.

Com un castell de cartes el meu discurs s’ha desfet i el meu frenètic cap ha entrat en stand by, després he sentit una sensació de tristor i sobretot de fragilitat, m’he adonat de l’efímera que és la vida i de com els éssers humans ens la compliquem.

Al cap i a la fi som matèria orgànica com qualsevol altre ser vivent, naixem, creixem, ens relacionem, ens multipliquem i morim,  però segons els experts ens diferenciem de la resta d’éssers vivents perquè raonem. El nostre raciocini “perfecte” ens ha portat a guerres, genocidis, contaminació, canvi climàtic, diferenciació social i una infinitat de proeses, sembla que el poder de la lògica té més aviat qualitats malignes. Estem pendents de la guerra de Líbia, de dominar el petroli, el gas natural, d’utilitzar centrals nuclears, que generen residus altament contaminats, per produir electricitat per veure una caixa, a la qual surten personatges que diuen barbaritats buides de contingut, i enmig de tota aquesta bogeria de sobte un dia un grup de cèl·lules deixen de fer despolaritzacions de membrana, es desnaturalitzen les proteïnes i la pel·lícula s’acaba, i què queda de tú, res.

Sé que aquesta és una reflexió que pot sembla buida i que no acaba en res, però avui sento que això és la vida i és molt difícil expressar-ho. Em de fer un esforç col·lectiu per que mentre les nostres cèl·lules realitzen despolaritacions de membrana tots visquem el millor possible, vivim en un món injust i necessitem polítiques actives i correctores.