A sanitat una altra reestructuració és possible.

Ahir mentre tornava al tren de Barcelona d’un curs de postgrau, vaig llegir a una revista especialitzada en fisioteràpia els resultats d’un assaig on es qüestionava si la despesa destinada a molts tractaments de fisioteràpia era innecessària o no. Els investigadors analitzaven les dades del “Servicio Nacional de Salud español en las Islas Canarias” (SNHSCI) des del 2004 fins al 2007, en concret la despesa que aquest servei destinava als tractaments de fisioteràpia externalitzats a través de centres concertats, ja que no els hi era possible accedir a les dades de despesa del propi servei canari de salut. Doncs bé, finalment arribaven a la conclusió que només el 40% dels tractaments aplicats havien estat prèviament demostrats com a eficaços, el que suposava que el 60% dels tractaments no tenien cap evidència de ser efectius. Això traduït a números, i per tant a la despesa de les i els contribuents, significa que es van gastar 3.037.932 d’euros en tractaments no efectius i per tant innecessaris.

Una de les coses que m’agraden del tren és que “et dóna per pensar”, i aquesta lectura em va portar d’un pensament i a l’altre fins que vaig arribar a la conclusió que és cert que tenim un sistema de salut que és ineficient i mal organitzat, i que per tant si volem mantenir-lo i que sigui de qualitat s’hauria de repensar i reorganitzar. Jo que conec molt bé el camp de la fisioteràpia, i que he treballat a centres on s’atenen a aquest tipus de pacient, vaig fer el meu petit anàlisi. Normalment en una consulta hi ha pocs fisioterapeutes que atenen molts pacients contemporàniament, jo he arribat a atendre fins a 8 pacients per hora. Això  normalment és degut a que els centres concertats intenten treure la màxima “rendibilitat” al professional sanitari per augmentar així el seu marge de beneficis, ja que el sistema públic o bé paga una quantitat fixa per cada tractament, independentment de quin sigui, o una quantitat fixa anual, independentment del nombre de tractaments que es facin. Amb unes condicions laborals així el fisioterapeuta no pot tractar personalment a cada pacient i per tant es fa un ús excessiu de l’electroteràpia , perquè així “els endolles a una màquina” i mentre fas una altra cosa. S’ha de dir que molts dels aparells d’electroteràpia com ara el TENS o els ultrasons manquen d’estudis científics que avalin la seva efectivitat, i que degut a la sobrecàrrega de feina del professional molts cops són aplicats incorrectament. En canvi, hi ha una gran correlació entre els tractaments manuals i la milloria, en consulta d’osteopatia els dolors produïts per una fuetada cervical milloren estadísticament en 3 o 4 sessions, contràriament amb un tractament basat en l’electroteràpia on després de 30 sessions la milloria sol ser escassa.

Sabent això, la lògica et porta a pensar que, ja que s’estan llençant els diners, el que hauria de fer l’administració és augmentar el nombre de professionals, per així poder disminuir la ràtio de pacients a 1 o 2 per hora, fer tractaments de qualitat que indueixin a una ràpida millora i racionalitzar la despesa. Per exemple el SNHSCI va pagar  5.107.720 euros (dels quals 3.037.788 van ser llençats a la brossa) als centres concertats perquè atenguessin 8.308 pacients que van acudir una mitjana de 10 sessions cadascú i dels que només 23,06% van millorar i un altre 13,38% no es por valorar si van millorar o no, la resta quasi un 60% es van quedar amb el seu dolor. Segons els meus càlculs amb 5M d’euros es poden contractar a 155 fisioterapeutes durant un any, tenint en compte que reben 14 pagues d’uns 2000 euros mensuals, cosa irreal i utòpica en el món de la fisioteràpia. Si suposem que amb 3 tractaments de 60 minuts, amb teràpia manual i exercicis molts símptomes de dolor poder remetre, només hauria calgut contractar a 5 fisioterapeutes per a que la majoria dels pacients milloressin, el que hauria suposat una despesa de 493.500, un estalvi de 4.614.220, i sobretot una notable millora de la salut dels pacients. A més a més amb els diners es podria contractar més fisioterapeutes per disminuir així les llistes d’espera dels pacients i de pas les de l’atur, que tothom pugui accedir a teràpia, millorar la qualitat de vida de la gent i si pensem en termes econòmics augmentar els ingressos de l’Estat a través de les quotes a la seguretat social dels contractats i dels impostos del consum que generin. Al cap i a la fi, una economia basada en els serveis a la persona i la qualitat de vida

.

En canvi, els governs i especialment el de Catalunya, prefereixen continuar externalitzant els serveis (sospito que donant-lo a empreses dels seus amics), i intentar reduir les despeses de manera absurda despatxant al personal, reduint la qualitat assistencial i criminalitzant al malalt a través de taxes absurdes con la de l’euro per recepta, que ja m’encarregaré d’ella a la meva pròxima entrada. Al cap i a la fi sembla que tenim el govern dels millors.

METODOLOGIA:

Si es van tractar 8.308 pacients que van fer una mitjana de 10 tractaments cadascú, es va calcular que aproximadament s’havien efectuat 83.080 tractaments. Si els meus pacients estadísticament milloren en 3 sessions fent tractaments d teràpia manual de 60 minuts, es va calcular que serien necessaris 24.924 tractaments, i per tant 24.924 hores de treball, perquè el 80% dels pacients evidenciessin millora. Si un fisioterapeuta treballés 11 mesos l’any (suposant que el dotzè són les vacances), 20 dies per mes (fent una mitjana descomptant els dies festius) i 8 hores al dia durant 3 anys (que és el període de temps en el que es va realitzar l’estudi 2004-2007), treballaria 5.280 hores, per tant seria capaç de fer 5.280 tractaments de 60 minuts de durada. Es va dividir 24.924 tractaments (necessaris per als 8.308 pacients en 3 anys) per 5.280 (tractaments que és capaç de fer un fisioterapeuta en 3 anys) i el resultat va ser 4,72. Per la qual cosa s’interpreta que es necessitarien 4,72 fisioterapeutes per poder realitzar els tractaments esmentats. Vaig suposar que serien necessaris 5 perquè vaig comptabilitzar els 0,38 restants com a substitucions per malaltia o permisos de maternitat i/o paternitat. A continuació vaig estimar que un fisioterapeuta ben remunerat costa 32.900 euros l’any a les arques públiques, incloses les cotitzacions a la seguretat social (que solen ser d’entre el 35% i el 40% del sou brut) i tenint en compte que el sou es situa entre els 1.500 i 2.000 euros nets mensuals. Per la qual cosa 5 fisioterapeutes durant 3 anys suposarien una despesa de 493.500 euros a l’administració pública si els contractés directament.

BIAIXOS:

És evident que aquesta metodologia de càlcul no té en compte certs biaixos, com ara que alguns tractaments es puguin allargar més de 3 sessions, que algun dels fisioterapeutes pateixi una baixa mèdica que s’allargui molt o certs complements salarials com ara; l’antiguitat, els plusos per formació, per objectius o per ser càrrecs de direcció. Però tot i així el cost no superaria en cap cas el milió d’euros, lluny dels 5 milions que es va gastar en Govern Canari en la liberalització del sector. 

Altres despeses:

Un dels principals biaixos és que per a calcular el cost dels tractaments no s’ha tingut en compte el preu de la llum, l’aigua, el gas, la neteja, secretaria, instal·lacions o altres serveis propis de la infraestructura necessària de l’espai on realitzar els tractaments. Tenint en compte que als centres on he treballat el cost/hora mitjà de les instal·lacions (incloent hipoteca o lloguer, factures de subministraments, neteja i secretaria entre altres) és de 10 euros. Serien necessaris 249.240 euros per mantenir les instal·lacions on es realitzin els tractaments, que si els sumem als 493.500 euros de costos de personal elevarien la xifra a 742.740 euros en tres anys. Tot i així aquesta racionalització i millora de l’atenció del sistema representa un estalvi del 85% sobre la despesa real. 

BIBLIOGRAFIA

 Ramírez-Moreno J, Hume C. ¿Podemos afirmar que el 60% del gasto destinado a tratamientos físicos para cieros transtornos músculo-esqueléticos es innecesario? Rev. Cient. Ibeoamer. FisioGlobal. 2012; 8: 5-9

Artur Mas no és el mesies.

Si una cosa m’ha quedat clara en els darrers dies és que l’encaix Catalunya-Espanya, o millor dit la relació entre les aspiracions de  gran part de la societat catalana i les institucions de l’Estat Espanyol és molt més precària del que pensava. A sociologia es diu que una nació és una comunitat virtual de persones (perquè és impossible que tothom es conegui), amb una identitat comuna i un territori ben delimitat, i en aquest sentit és indubtable que Catalunya és una nació, no només perquè tots sabem quins són els seus límits, o perquè existeix una llengua catalana (hi ha nacions que no tenen llengua pròpia com l’Argentina) sinó perquè el poble de Catalunya així ho sent. I dins d’aquest sentiment estan implícites les lícites aspiracions de cada nació d’autogovernar-se i decidir el seu propi futur, bé associada a una altra (com en el cas d’una federació) o  bé sola (un Estat independent). Veient com va anar la manifestació del passat 11 de setembre sembla clar, i dic sembla perquè de moment ningú ens ho ha preguntat, que la nació catalana no vol continuar operant dintre del marc competencial i institucional que li ofereix l’Estat Espanyol.

Una altra cosa que m’ha quedat molt clara és que Artur Mas és molt intel·ligent, i o està molt ben assessorat, o ha fet un pacte amb el diable, perquè un President que ha retallat la sanitat, l’educació, que ha fet més precària la vida de la majoria dels catalans, que no és independentista i sobretot que dirigeix un partit lobbista amb grans interessos a Madrid, s’ha erigit com el messies que salvarà la pàtria catalana de tots els mals possibles i ens portarà a un estat de felicitat de tal magnitud que la vida seran flors i violes. .Ha sabut marcar l’agenda mediàtica  fent que la resta de formacions naveguin a la deriva dels seus interessos polítics i ha sabut instrumentalitzar el moviment independentista fins a apropiar-se d’ell, i ara es presenta a unes eleccions com a un heroi, maquillant-les de plebiscitàries, per guanyar-les segurament amb majoria absoluta i així perpetuar-se al poder i fer el que li doni la gana.

Doncs bé, ni Artur Mas no és un heroi, ni unes eleccions no són un plebiscit. Unes eleccions són el mecanisme per triar un parlament que triarà un Govern que farà lleis que modificaran la vida dels ciutadans, i un plebiscit és una consulta a la ciutadania sobre un tema concret. O pot ser en aquestes eleccions tindrem una casella per marcar si estem d’acord o no amb l’augment de ràtio d’alumnes per aula o amb l’euro per recepta? El proper 25 de novembre el poble català no vota per la independència, també vota per la política social, el medi ambient o el servei de metro. Dret a decidir sí, independència o federació sí, si la volem, però també necessitem metges i una educació digna per als nostres conciutadans. Que no ens enganyin, en el millor dels casos i suposant que Artur Mas és capaç d’aconseguir la independència, aquesta vindrà després d’un procés lent i mentrestant continuarem patint les polítiques d’un partit que governa per Abertis i La caixa en lloc que per als ciutadans.

Mi poema favorito

Siempre me había gustado Pablo Neruda y una de sus frases; "me gusta cuando callas porque estás como ausente" me hubiera gustado decírsela a más de uno alguna vez, para así tener que evitar escuchar sandeces. Pero una mañana de febrero delante del arzobispado una chica leyó un poema que me llegó hacia adentro y que casualidad que a mi mejor amiga también, así que aquí lo comparto.

¡Cuidado!

Las locas venimos en masa,

 las locas sacamos las ñas 

y, zas, 

te arañamos la otra mejilla.
 

¡Cuidado!
Las locas, las desviadas

 cuecas, maricas, travelas,

 torcidas, feas y extrañas,

 te pegamos con el bolso,

 pisoteamos tus valores,

 te escandalizamos entera.

¡cuidado!
Las locas invadimos,

 tenemos negocios,

 somos tus doctoras,

 maestras y monjas,

 estamos por todas partes,

 nos casamos, adoptamos,

 estropeamos tus niñas huérfanas.

Te vendemos el pan,

 amasado con manos

 de culo, de pecado,

 de sida, de noche.

 Te rozamos en el metro,

 te pagamos el sueldo,

 te limpiamos las camisas,

 te miramos en los baños.

¡Cuidado!
Las locas somos todas y estamos cabreadas,

 las locas te arañamos, te pegamos y escupimos,

 te mostramos nuestros Queer-pos, te tocamos el falito,

 te sobamos las ideas, rompemos tus esquemas.

¡Cuidado!
Que va a ser que ahora no tememos a tus perros,

 a tus porras, a tus palabras, a tus condenas,

o a estar presas.

 Porque ya hemos estado ahí mucho tiempo,

 generaciones de exilios, de condenas, cárceles, campos,

 palizas, sangre, dolor, lágrimas, ¡travesti de mierda!,

 maricón, bollera, contranatura, vergüenza ajena.

¡Cuidado!
Las locas contagiamos,

 te pegamos cualquier cosa, te volvemos rarita,

 sin quererlo.

¡Cuidado!
Las locas contagiamos

 la fuerza, el coraje,

 las ganas de luchar

 y el poder vivir por fin,

 sin miedo.

Txus García.

De la vaga a la crisis borroka passant per ministres que volen crear terroristes

M'agradaria lamentar les detencions irregulars que es van produir el passat dijous 29 de març a Tarragona després de la multitudinària manifestació contra la reforma laboral. Durant la jornada de vaga i a últimes hores van haver incidents "violents" com; la crema de contenidors al carrer Ramon y Cajal davant de a seu del PP, tot i que podríem encetar un debat sobre el què és violència i el que no, cremar un contenidor és un acte que la societat considera violent i per tant faig una denúncia d'aquests fets des d'aquí. Malgrat això una sèrie de persones, que en aquell moment prenien canyes i que no estaven al lloc dels fets, van ser inculpades i detingudes d'una manera agressiva i irregular, per fortuna el jutje els ha deixat en llibertat per falta de proves (l'única prova és l'informe d'un agent), tot i que el fiscal ha dit que continuarà investigant.

Em sembla injust, immoral i em preocupa que et puguin detenir sense cap prova i només per la paraula d'un agent. La presumpció d'innocència és un dret constitucional que s'aplica a Matas i a Urdangarín, i que s'hauria d'aplicar a tothom. Independentment de que aquelles persones hagin cremat contenidors o no, (que no ho van fer) no haurien de poder ser detingudes sense cap prova inculpatòria com ara; fotografies o videos. A més a més amb l'equiparació d'actes vandàlics amb actes terroristes que proposa el ministre de l'interior, i tal com estan les coses, fa por pensar que la paraula d'un agent pugui ser suficient com per a detenir a un ciutadà innocent i aplicar-li l'antiterrorista, pot obrir la porta a detencions polítiques encobertes d'activistes altermundistes o ecologistes, entre d'altres.

A més a més m'indigna veure el discurs d'alguns polítics i membres destacats de la societat i l'stablishment, que es queixen de que els actes vandàlics donen molt mala imatge per a Barcelona, Catalunya o Espanya i no es pregunten com hem arribat fins aquí i quin grau de responsabilitat tenen ells. Els sociòlegs diuen clarament que moltes d'aquestes persones que trenquen marquesines o cremen contenidors, consideren que aquest sistema és injust, i moltes vegades són víctimes del mateix; llicenciats a l'atur, ex-treballadors de la construcció o estudiants que no tenen perspectives de futur, i que al no veure o no tenir capacitat de buscar solucions dintre del sistema desfoguen la seva ira amb actes vandàlics. És el mateix que va passar a Londres l'estiu passat, en una societat de consum, on qui no consuemix no és ciutadà, els no-ciutadans expressen el seu malestar cremant edificis i saquejant negocis plens de béns de consum que mai podran consumir per sí mateixos. No ho justifico, només dono una explicació, és una fenomen que les ciències socials han diagnosticat i que està clar; tenim un sistema econòmic i social pervers que expulsa a gent que treballava "dignament" del "mercat laboral" i els deixa "sense ofici ni benefici", que no dóna oportunitats als més desafavorits i que no dóna perspectives de futur als joves. Ja ho diu una de les meves frases preferides; qui sembra la misèria recull la ràbia, i aquells que per obtenir beneficis econòmics destrueixen la cohesió i la pau social haurien d'anar al "racó de pensar" a veure què és el que han fet enlloc de dir que els residus dels seus productes donen mala imatge al país, quanta hipocresia i quant egoïsme.

En medicina davant uns símtomes (malestar social), uns signes (actes vandàlics) i un diagnòstic clar (sistema que destrueix l'estat del benestar) es proposa un tractament per eradicar el problema. I quin tractament proposen els nostres polítics, penalitzar els signes, és a dir equiparar vandalisme a terrorisme. Així enlloc de millorar les coses tindrem un munt de persones frustrades i plenes d'ira, que encara seran expulsades amb més força de la societat al ser considerades terroristes, no és gaire intel·ligent convertir joves en terroristes enlloc de pacificar-los. Tal vegada els nostres governants haurien de plantejar-se que estan fent per afavorir aquest cultiu de misèria enlloc de condemnar a la criminalitat i convertir en terroristes a un grup d'adolescents.

Sóc pacifista i em reitero en el meu rebuig i la meva condemna a la violència, als actes vandàlics i a la destrossa dels béns comuns, però ara que tenim "brillants ministres" que s'atreveixen a parlar de violència estructural podem obrir un debat sobre el què és i no és violència. Al meu parer és més violent fer una legislació que pot permetre que tots els membres d'una família es quedin sense feina, que una persona a l'espera d'una operació hagi de patir el calvari del dolor per falta de recursos o que un contracte brossa faci patir a una mare soltera amb dos fills, que no pas la crema d'un contenidor. El terrorisme és induir al terror per crear commoció entre la població, i tant o més terror passen les persones que han d'estar cada dia a casa seva per no ser desnonades que aquell que presencia la crema d'un contenidor, a mi em fa més por pensar en el futur de la meva família que no que en dies puntuals, quan hi ha vaga o quan guanya el Barça (que sol ser més freqüent), es trenquin aparadors.

Si continuem així, ens espera un futur incert, el què hem de fer és reforçar la cohesió i la pau social, donar oportunitats a tothom per igual i no crear cèl·lules mares de terroristes, i si els nostres polítics no són conscients que llegeixen algun llibre que bona falta els fa, jo els puc recomanar bibliografia.

100 dies de govern pepero "para la gloria de España"

Abans de les eleccions Espanya liderava l'índex d'atur a Europa, la prima de risc estava pels núbols i la gent estava cansada i rabiosa perquè no entenien com havent estat treballant tota la vida, estalviant i fent allò que es suposava que s'havia de fer, ara es trobaven sense feina i sense perspectives de futur. A la meva família mateix, la meva mare es quedava sense feina amb un cap dèspota que ni tan sols la volia indemnitzar i que li va dir "demà no vinguis", el meu pare, que mai havia estat a l'atur, i que era autònom es va quedar sense feina, sense subsidi i sense ingressos. Dos persones que havien treballat tota al vida, que havien tingut un fill que van poder enviar a la universitat, que tenien una hipoteca i que, gràcies al seu treball, havien viscut mitjanament bé, es quedaven sense res i passaven a dependre directament dels seus sogres. Gran cop a la moralitat i a la dignitat humana. Afortunadament el meu pare va trobar una altra feina i ma mare va guanyar el judici que obligava al seu ex-cap a donar-li allò que era seu, però malauradament moltes altres persones continuen patint les manifestacions personals de l'anomenada crisis.

Evidentment per a moltes d'aquestes persones la culpa era de Zapatero (no voldria treure-li el demèrit i el grau de responsabilitat que té en aquesta situació) i el PP ens presentava un Mariano heroic, com un mesies que portaria als pobles d'Espanya en la seva travessia pels desèrtics camins de la crisi i separaria les aigües del mar dels número vermells per portar-nos al "País de Jauja". La gent l'esperava, vaig arribar a sentir comentaris dient que "els rics tenien els diners amagats i estaven esperant a que guanyés el PP per a treure'ls" i clar evidentmet es reduïria l'atur.

Doncs bé, ja han passat 100 dies i avui Espanya lidera l'índex d'atur de l'Eurozona, el preu de la vida és més car i els sous són més baixos. En situacions normals podríem dir que és poc temps i que no hem donat temps al Govern de fer res, però si alguna cosa té aquest Govern és ser un Govern actiu:

• Han aprovat per decret la reforma laboral més dura de la història d'Espanya, que facilitarà l'acomiadament (no s'ha de ser matemàtic per saber que si es facilita l'acomiadament augmenta l'atur) i que no solucionarà els problemes perquè precisament on més ocupació s'ha destruït és entre els autònoms que no estan sotmesos a cap legislació laboral.
• S'han augmentat els impostos a les classe mitjanes IRPF, i en canvi hi haurà amnistia per als evasors.
• Gràcies a les retallades en el sector públic, a la reforma laboral (que crea inseguretat i disminueix el poder adquisitiu) i a l'augment dels impostos l'índex de consum caurà, per tant les pimes tindrem menys clients, menys ingressos i es destruïrà més ocupació.
• Hem vist a ministres, que estaven a l'armari de la conservaduria, fer declaracions poc encertades apel·lant al masclisme estructural, per restringir l'avortament. Restricció que no feia falta perquè gràcies a l'anterior llei menys restrictiva s'havien reduït el nombre d'avortaments significativament

I podríem continuar amb el llistat però no tinc la intenció d'avorrir a ningú, el que està clar és que Rajoy no és el nou enviat de Déu i està tant perdut o més com el seu predecessor, avui mateix un article del Finantial Times deia que els pressupostos del 2012 crearan una conflictivitat social innecessària, perquè són molt restrictius i en canvi no faran augmenar els ingressos de l'administració. Molts economistes ho diuen; si hi ha dèficit, gastem més del que guanyem, i retallem reduïm els ingresso i tot i que gastem menys tindrem el mateix dèficit. El que s'ha de fer és incentivar l'economia, crear una banca pública que obri l'aixeta del crèdit, invertir en I+D i en consum i economia sostenible.

Rajoy si us plau no volem ser Grècia, volem ser Islàndia que es va negar per referèndum a pagar el seu deute, va empresonar els seus banquers i ara és el país d'Europa que més creix.

Sobre les declaracions de l'arquebisbe de Tarragona

Ens agradaria expressar a Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona i President de la Conferència Episcopal Tarraconense el nostre desacord amb les declaracions que va fer el passat dia 23 de Gener a la Televisió Pública de Catalunya.

Entenem que si vostè considera que la capacitat per oficiar una missa i la capacitat d’engendrar vida estan al mateix nivell, és perquè desconeix que una té un origen social o cultural i una altra biològic, de fet a altres confessions cristianes les dones oficien missa i en canvi, en cap cultura l’home pot parir. Tot i que ens sobta que no conegui aquests fets, com que nosaltres som persones de bé ens agradaria informar-li que aquests comentaris donen legitimitat a la divisió sexual del treball, i a la posició inferior de la dona a la societat, ja que s’entén que les dones no estan biològicament capacitades per fer funcions intel·lectuals com poden ser els oficis religiosos. Nosaltres sabem que això no és veritat, la ciència ho demostra, però gràcies a comentaris com els seus molts homes es veuen amb el dret de posseir a les dones que consideren seves fent-les patir física i psicològicament. El masclisme porta a la violència de gènere i institucions com l’Església han tingut un important rol en el manteniment del mateix, per això li demanem que com a persona amb un paper destacat dintre del catolicisme, condemni la violència de gènere, la reconegui com a un problema social i no domèstic, i lluiti perquè la institució que vostè representa assumeixi un paper actiu en la seva eradicació.

Amb la nostra millor voluntat l’informem que l’homosexualitat no és una “cosa” com vostè la va definir, és una orientació sexual, i que els comportaments que vostè considera inadequats no són més que l’expressió pública de l’amor i l’afecte entre persones que s’estimen. Els comportaments inadequats són aquells que són fruit o indueixen a l’homofòbia, cada any moren milers de persones víctimes d’aquest odi, i a les nostres terres moltes persones pateixen discriminació, por a expressar-se lliurement i inclús agressions per simplement el fet d’estimar. La vida és amor i declaracions com les seves fan pensar que existeixen unes persones, l’amor de les quals és inadequat. Sabem que l’Església actual no és com la del passat, on els homosexuals, condemnats per sodomites podien patir tortures i inclús la mort, però l’Església actual ha de lluitar per que no existeixi més l’homofòbia i no per perpetuar-la, i perquè l’amor de tots tingui el mateix valor.

Considerem que els comportaments realment inadequats o incorrectes per a la societat són alguns com la pederàstia. Lamentem que l’Església tingui que suportar la càrrega de ser l’aixopluc de molts pederastes i ens agradaria que no fos així, estem segurs que la majoria dels seus membres amen a les nenes i els nens d’una manera sana, però la pederàstia no és només un pecat o un problema de l’Església, és un delicte molt greu i el convidem a que el condemni com a tal, com un problema davant la llei de la societat i no la de Déu, i a que col·labori amb les autoritats en la seva persecució.

Vostè es va referir a que no estava d’acord que amb els seus impostos es financessin pràctiques que considera immorals, pràctiques que han estat aprovades pel parlament, institució que representa democràticament la societat civil. Dons bé, ens agradaria dir-li que amb els nostres impostos nosaltres financem l’Església, cada mes destinem uns 13 milions d’euros a ella, amb els nostres diners paguem els sous de les mestres i els mestres dels seus col·legis i no cal recordar-li que tenen excepcions fiscals com és el cas de l’IBI. A nosaltres ens preocupa que una institució que pensi com vostè estigui al davant de l’educació de les nostres filles i fills, i ens preocupa que la feina de moltes professores i molts professors depengui de les seves escales de valors, que en cap cas han estat ratificades com a norma social per cap institució democràtica.

Sabem que ha demanat perdó per si algú s’ha sentit ofès, i com a persones de bé i d’amor que som tenim la capacitat de perdonar. Però nosaltres distingim entre individus i entre càrrecs públics i tot i que el perdonem exigim la seva dimissió com a President de la Conferència Episcopal tarraconense perquè ens preocupa que algú que pensi com vostè dirigeixi una institució que en part financem nosaltres.

Atentament; la societat civil i

• associació TECLETES mares de Tarragona
• associació comunitària de salut sexual ASSEXORATGN
• H2O GLBT Camp de Tarragona
• Cau de Llunes (Assemblea Feminista de Tarragona)
• Endavant (OSAN)
• CUP Tarragona
• Jovent Llibertari, Juventuts anarcosindicalistes 
• Joves d'Esquerra Verda 
• Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans 
• ICV Tarragona 
• UGT Comarques de Tarragona 
• Pirates de Tarragona 
• JSC-Joventuts socialistes de Tarragona 
• Ateneu Llibertari Alomà 
• JERC Tarragona 
• Ateneu Popula La Mina
• Assemblea de Joves la Guspina
• CUP Reus
• Asociación de Ex-presos sociales 
• EUiA Tarragona
• Alternativa Jove Tarragona
• CCOO Tarragona 
• CO.BAS
• Amigos del Che
• CUP Valls
• Casal Popular la Turba